Yes, of course, faltaria més.
Que consti que sóc el primer en reconèixer la utilitat de saber una llengua que ens permet connectar amb milions de persones al món. I que consti també que jo sóc un gran enamorat de la llengua anglesa – encara que sigui per vincles familiars. En altres paraules, tinc la immensa sort de no haver de passar pel tub d’aprendre una llengua a la força. Aprendre anglès sembla ser un acte de penitència interminable per a molts catalans i intueixo que molts senten el mateix que jo: és una imposició.
No tinc intenció de parlar de teories de la conspiració, entre altres coses perquè sovint la suposada conspiració no són més que fets objectius i demostrables, com ara que els anglosaxons* decideixen el rumb de gran part del planeta: en matèria econòmica, política, mediàtica, alimentària, d’ensenyament, etc. Com a conseqüència, han imposat la seva llengua. Aquí a Catalunya hi ha una obsessió malaltissa per aprendre anglès. Els nens l’han d’aprendre com més aviat i ràpid possible i els que no ho estiguin fent en aquest mateix instant ja s’estan posant les piles perquè no hi ha temps. El magnànim món laboral, on es decideix la vàlua dels individus, és un escenari ferotgement competitiu. Només té lloc per als aspirants amb més qualificacions acadèmiques i un anglès perfecte – parlat i escrit. Ho han de fer, tant si volen com si no. Els adults, bah, ja és un cas perdut!
Tothom sap que els Estats Units són el país de referència. Una pel·lícula de Hollywood, independentment de la seva qualitat, sol tenir molt més ressò que una d’europea: als cinemes, a la tele, etc. A vegades hi ha qui se’n riu de mi perquè conec molt millor els actors de l’star system català que no pas l’americà: però no seria el normal conèixer abans els de casa i després els de fora? El mateix succeeix amb la música i probablement altres àmbits que desconec. Inclús el ciutadà barceloní també necessita fer ús de l’anglès, encara que sigui a la seva pròpia ciutat, a casa seva! – són ja nombrosos els comerços i establiments a Barcelona en què predomina la llengua de Shakespeare, per defecte.
Com deia, l’anglès és la lingua franca i és genial que ho sigui. El que no pot ser és que es carregui la singularitat, la identitat dels pobles i gents del món. Per què em parlen en anglès a casa meva? Per què nou de cada deu cançons a la ràdio són en anglès? Per què els productes de la terra valen el triple que els que produeixen les multinacionals?
Potser la última pregunta sembli fora de context, però no us deixeu enganyar: els diners són la causa i estan al darrere de tot. Com i on va sorgir l’expansió del sistema bancari actual? Us ho imagineu? Yes, your answer is correct. El Planeta Terra ha sofert en l’últim segle un profund procés de monetització fins al seu últim racó, sent-ne les elits anglosaxones les grans abanderades. Els que parlen anglès són els que fan i desfan en aquest món, els que decideixen qui menja i qui no. Són els que decideixen que hem d’aprendre anglès.
* Empro el terme anglosaxó per a no caure en discriminacions racials ni confessionals.